En la recta final del seu periple al capdavant de la Generalitat, el Partit Popular va aprovar una Llei de senyes d'identitat que obria la porta al fet que les entitats que utilitzaren la denominació País Valencià deixaren de rebre subvencions públiques. En les negociacions per a l'intercanvi de les emissions de TV3 i Canal 9 el govern d'Alberto Fabra va exigir que l'espai de previsió del temps no es referira al sud del Sénia amb aquest nom. Al Senat, més recentment, els populars han mogut fitxa perquè no s'admeta a tràmit cap iniciativa que utilitze aquest nom. L'aversió a aquest topònim, tanmateix, no ha estat exclusiva de la dreta. El PSPV-PSOE va plantejar-se, a instàncies d'Ángel Luna, aleshores síndic del partit, i l'exministra Leire Pajín, eliminar-ne la referència del nom del partit dels del puny i la rosa. Fins i tot una part de Compromís, especialment la instal·lada en les institucions, ha renunciat a usar aquesta denominació amb regularitat.
En part per això, en part per combatre aquesta pàtina pejorativa, la Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar Quan ens dèiem País. La preautonomia valenciana, un llibre escrit per Guillem Llop i Joana Tormo on analitzen el convuls període de temps entre finals de 1975 i mitjans de 1982 al País Valencià, és a dir, el període entre la mort de Franco i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. "És una denominació que s'ha conflictivitzat per aquesta mena de damnatio memoriae, és a dir, per aquest oblit intencionat d'una realitat innegable: que durant quatre anys i quatre mesos l'actual Comunitat Valenciana va rebre el nom oficial del País Valencià", explica Guillem Llop.
Aquesta manera de referir-s'hi, de fet, apareix al preàmbul de l'Estatut -i es va mantenir en la reforma de 2006-, però això no ha impossibilitat, tanmateix, que haja esdevingut un terme proscrit per a determinades capes socials i, sobretot, determinats partits polítics. "
"A 'País Valencià' se l'ha connotat de forma intencionada. El que volíem, amb el llibre, és que la gent sàpiga què va ocórrer"
perquè, fins i tot entre la gent que té cert interès en aquestes qüestions, hi ha molt de desconeixement, moltes llacunes", explica Joana Tormo, qui és historiadora, a més de professora de secundària.
El títol del volum és, tanmateix, un esquer (un molt bon esquer, de fet) per invitar a la lectura d'un llibre que detalla, amb solvència i precisió, els ets i uts d'un període fonamental per entendre la història recent del País Valencià, des de la signatura del Compromís Autonòmic que signaren UCD, Alianza Popular, PSPV-PSOE i PCPV-PCE, l'octubre de 1978, a les maniobres d'Emilio Attard en la Comissió Constitucional, ja al 1982, passant per la metamorfosi de Manuel Broseta, el viratge del govern d'Adolfo Suárez a favor de l'accés a l'autonomia valenciana per la via del 143 a partir de gener de 1980, o els estira-i-arronses entre les faccions socialistes. O, cosa equivalent, els fets que determinaren que el País Valencià evolucionara "des d'unes aspiracions clarament sobiranistes cap a l'acceptació d'una descentralització administrativa compatible amb la identitat col·lectiva tradicional", en línia amb el que era més convenient per a les cúpules dels partits de matriu estatal.
"Nosaltres vam nàixer al final del franquisme i, per tant, no hem viscut la transició. En el meu cas personal, vaig estudiar història contemporània i ni en la carrera, ni en l'especialitat ni en els cursos de doctorat se'ns va explicar res de la transició valenciana", explica Tormo, qui va publicar un llibre del mateix títol a la Universitat Oberta de Catalunya. El que ara ha editat la Institució Alfons el Magnànim és una revisió millorada, on s'incorporen noves aportacions que la historiografia ha fet recentment.
Quan ens dèiem País forma part de la col·lecció Adés & Ara i té la virtut de sintetitzar tots els treballs i coneixements que els darrers anys s'han realitzat al voltant d'aquesta etapa històrica. És un llibre, doncs, que intenta donar una visió totalitzadora -en el marc polític- com ja ho fera, anys enrere, Roig i blau, d'Alfons Cucó (2002), però que incorpora treballs més recents com els realitzats per Vicent Flor, Ferran Archilés o Vega Rodríguez Flores. Constitueix, doncs, un manual perfecte per als alumnes d'història, però també per totes aquelles persones interessades en la realitat del País Valencià.
En el llibre, els autors expliquen, per exemple, com les diputacions van entrebancar tant com van poder la creació i posada en marxa del Consell preautonòmic; o com Joan Lerma va maniobrar per tal que la corrent més valencianista del PSPV-PSOE quedara exclosa del procés de redacció de l'Estatut de Benicàssim, on es fixava el nom de 'País Valencià' per aquest territori; o també, i sobretot, el tripijoc de la UCD a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats per imposar canvis substancials en el redactat de l'Estatut enviat des de València i que tindria com a conseqüència la imposició de la denominació Comunitat Valenciana o la senyera coronada ("La imbecil·litat de 'Comunitat Valenciana' és meua", va dir Attard a aquest setmanari). És a dir, el procés a través del qual els valencians i les valencianes van haver de conformar-se amb el que els autors consideren una "autonomia de segona categoria".
En l'Estatut de Benicàssim figurava el nom de 'País Valencià'. La Comissió Constitucional del Congrés, però, canvià la denominació.
"Que una Comissió Constitucional siga capaç de modificar un acord tan important en termes identitaris com l'Estatut de Benicàssim, que tenia el vot favorable del Plenari de Parlamentaris i l'Assemblea, com a representants del poble valencià, em sembla absolutament definitori", reflexiona Guillem Llop.
En fou la UCD la responsable? "En un percentatge important, sí, perquè va optar per radicalitzar el seu discurs identitari, perquè així li interessava a la UCD en l'àmbit estatal", explica Guillem Llop. "De tota manera -rebla Joana Tormo- quan es parla de renúncies identitàries, jo crec que qui més renúncies va fer van ser els socialistes".
Han passat 40 anys d'aquells fets i, tanmateix, la referència a 'País Valencià' encara desperta animadversió. En fou un exemple recent, les reaccions al lema que la Generalitat va triar per commemorar les quatre dècades de vigència de l'Estatut ("40 anys fent País"). Tant PP com Ciutadans s'hi van manifestar furibundament en contra. "Volen dividir als valencians", assegurà Carlos Mazón, líder dels populars.
"La sensació, en moltes ocasions, és que estem en el mateix punt que fa 40 anys", lamenta Joana Tormo. "Aquesta celebració confirma que estem en una autonomia sucursalista, sense majors pretensions des d'un punt de vista identitari, cultural i polític -afegeix Guillem Llop-. Ha predominat una espècie de conformisme de mínims, que renuncia a aspirar als màxims. I també una espècie de promoció de l'oblit dels impulsos de redreçament que hi havia al principi de la transició". Quan ens dèiem País és, al capdavall, l'antídot contra una amnèsia letàrgica.